Sol, sota el sol és un espectacle basat en un recull de textos del llibre de Trabal “De cara a la paret”. Uns textos vius, representatius d’una branca de la literatura catalana que ens havia estat camuflada. Una bufetada a la transcendència político-social. Uns textos senzills, elegants, d’aparent gratuïtat, amb un punt d’esnob i, tal com diu Quim Monzó, amb “els llavis de color taronja de la cambrera de l’Hotel de Ginebra que el protagonista besa al final de Vals”. Francesc Trabal, segueix dient Monzó: “va ser un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle”.
Trabal, un dels nostres grans escriptors de l’exili, oblidat durant molts anys, que pertanyia a un dels grups més populars dels anys 20 i 30 del segle XX, “La colla de Sabadell”, de la qual també formarien part, entre d’altres, Joan Oliver i Armand Obiols.

Sabadell. Qualsevol any de la primera meitat del segle XX. La ciutat és en plena Festa Major. Els seus habitants, desfilen per l’escenari, i ens parlen de la seva quotidianitat. Coneixerem als amics Sr. Cartipàs i Sr. Falsilla; al matrimoni format per la Sra. Rita i el Sr. Joan;  la minyona d’aquests, la Bertrana; la parella d’enamorats formada per l’Adolfa i en Tomàs, etc. etc. etc.

Els elements que configuren la Festa Major són els de tota la vida: un castell de focs, una ballada de sardanes, castellers, un ball d'envelat,  la pluja...

Nota del director:

La vintena, més o menys, d’esquetxos còmics que configuren l’obra, no estan concebuts, originàriament, com a peces dramàtiques: són petits relats, la majoria d’ells dialogats, però sense una estructura dramàtica concreta. A partir d’aquí he concebut una dramatúrgia; una adaptació que m’ha resultat relativament senzilla, degut a la sorprenent teatralitat d’aquest conjunt de textos, amb els quals he conformat l’obra que proposem: Sol, sota el sol.

Ens trobem enfront d’uns esquetxos entroncats directament amb el més pur teatre de l’absurd. Com Ionesco o Beckett, Trabal ens mostra no només una sèrie de situacions absurdes sense més rellevància, sinó que ens fa percebre l’absurditat de l’individu, de la societat, del món, de l’existència... Els diàlegs jocosos i estrafolaris dels personatges de Trabal, reflecteixen una societat petit burgesa, preocupada per absurditats, que transiten per uns camins que considera primordials i que en realitat no li aporten absolutament res. La crítica social implícita en aquests textos és impecable: cap discussió té cap sentit, cap disputa ens porta enlloc, això no treu cap a res, etc...: parlar per parlar sense cap conseqüència. Els membres d’aquesta burgesia que Trabal ens retratava amb tanta ironia, a principis de segle, encara els podem trobar avui, arrogants, estarrufats com paons, orgullosos del seu “status” de no res. Trabal té una tendència irrefrenable a la provocació i els seu verb pot assolit grans dosis d’animalitat i d’absurditat.

Artur Trias, director i dramaturg